En les darrers setmanes, mentre es produïen negociacions a set bandes, hem escoltat dir al mateix Pedro Sánchez, acabat de reelegir com a President del Govern d’Espanya, que en aquesta ocasió es tractava de fer de la necessitat virtut. I certament, així ha estat.
L’aritmètica parlamentària resultant de les eleccions del 23-J va dibuixar un escenari on es consolidava la fi del bipartidisme a l’estat espanyol, una gran notícia, i que obligava de totes totes a arribar a acords entre forces polítiques antagòniques, amb eixos programàtics difícilment conciliables i sobretot amb uns lideratges enfrontats públicament en una escalada sense precedents des de fa masses anys. Tocava fer POLÍTICA, en majúscules, i negociar sense línies vermelles ja que la necessitat era bilateral i la virtut potser també.
Només 24 hores després dels resultats Yolanda Díaz, vicepresidenta en funcions, va nomenar Jaume Asens, home proper als líders independentistes exiliats, com a negociador perquè iniciés converses amb Junts i ERC, conscient que no es podia perdre ni un segon en conjectures, encreuament de declaracions i “posturejos”. S’havia de treballar des del minut zero en un acord d’alta dificultat tècnica i política.
La foto del viatge a Brussel·les de Yolanda Díaz per negociar directament amb el President Puigdemont i Toni Comín va significar un abans i un després de les relacions entre el govern i els exiliats i va obrir la porta perquè d’altres perdessin la por a negociar amb el que anomenaven “el fugado” i el validessin com a interlocutor, finalitzant amb la imatge del número 3 del PSOE, Sánchez Cerdán, assegut amb Puigdemont en un despatx del Parlament Europeu sota una fotografia de l’1-O.
La investidura ha començat amb l’aprovació del canvi del Reglament del Congrés perquè es pugui intervenir en llengua pròpia cooficial, una altra d’aquelles coses que es deien que mai veuríem, i ja s’ha fet. Ara ja s’està tramitant la Llei d’amnistia, i aquest és sens dubte el camí a seguir molesti a qui molesti que es faci POLÍTICA.
El pacte aconseguit per Sánchez amb SUMAR, JUNTS, ERC, BILDU, PNV, BNG i CC ens dibuixa un dels mapes més propers a la realitat políticament diversa de l’Estat, i sí, ha estat per necessitat, però ara dependrà de tots els implicats que n’acabem fent virtut.
David Espinola Puig
Jurista assessor del GP Sumar al Congrés dels Diputats i membre de Vilafranca en Comú